Aquí t'estimo.
En els foscos pins es desenreda el vent.
Fosforeja la lluna sobre les aigües errants.
Passen els dies iguals perseguint-se.
Es descenyeix la boira en dansaires figures.
Una gavina de plata es despenja de l'ocàs.
De vegades una vela.
Altes, altes estrelles.
O la creu negra d'un vaixell.
Sol.
De vegades al llevar-me,
fins i tot la meva ànima està humida
fins i tot la meva ànima està humida
Sona, ressona el mar llunyà.
Aquest és un port.
Aquí t'estimo.
Aquí t'estimo i en và t'amaga l'horitzó.
T'estic estimant encara entre aquestes coses fredes.
De vegades els meus petons van en vaixells greus,
que corren pel mar cap a on no arriben
Ja em veig oblidat com aquestes velles ancles.
Els molls són més tristos quan atraca la tarda.
La meva vida es fatiga inutilment famèlica
Estimo el que no tinc.
Estàs tu tan distant...
La meva displicència forceja amb lents crepuscles.
Però la nit arriba i comença a cantar-me.
La lluna fa girar el seu rodatge de somni
Em miren amb els teus ulls les estrelles més grosses.
i com que jo t'estimo, el pins en el vent,
volen cantar el teu nom amb les seves fulles de filferro.
Pablo Neruda, 1924
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada