naixeran clarors

Celia Naranjo Arcones

Quan el teu cos obri el seu pit

i em deixi caminar per les estances,

s'obriran les finestres del teu camp

i veuré el blat groc crescut

de les teves velles esperances.

Quan els teus ulls s'obrin per a mi

i deixin travessar el seu color

d'aire pur sobre el mar

de llàgrimes salades.

Quan sigui festa dintre teu

i obris el portal a la ventada,

deixa'm cantar-te una cançó

i ser la primera convidada.

Quan tot el teu cos deixi de ser

un món tancat amb clau

al que no hi tinc entrada,

llavors naixeran clarors

i jardins que mostren el cel

amb boires blanques.

Maria del Mar Bonet 

que fos tan fort el nostre abraç

Montserrat Gudiol

No sé com acabarà tot aquest joc,

el gest que vós perdeu i que jo guard.

Seríeu ben rebut, si l'esperança

dugués el vostre alè fins als meus llavis.

Els llocs on ens trobam, plens de recances,

disfressen intencions i ens desseparen.

Si em donau una mà, vet aquí l'altra;

si pensau en un bes, vet aquí els llavis.

Esper que em crideu, fa tantes nits,

semblant que del meu cos anau fugint.

I quan de mi tendreu esment,

hauré de guardar per a mi aquest pensament.

Voldria reposar dins vós, portal ombriu,

i oblidar la por i el temps que ens queda.

I que fos tan fort el nostre abraç

que no es sabés on jo me mor,

on naixeu vós...

Maria del Mar Bonet