Eva Fajardo
La mà que s'obrí sobre els meus dies
és una mà grossa com el cel.
Em va donar arrels, memòria,
i per respirar una ferida
que anomenen la rosa dels vents.
Plenituds d'aljub que embassa
i buit de túnel que eternitza els ecos.
Llum per certes hores,
i a l'hora necessària foscor sense fi.
Horitzons, mirada,
la presència segura dels cossos.
El goig de la troballa,
el plor de l'adéu en un mocador.
La vida.
Tot.
I per dir-ho, paraules i paraules.
I silenci
Rosario Castellano. Las dádivas
