somni

Nicoletta Tomas

Vaig somiar que jo no existia 

i em vaig sentir bé així

Jolanta Stefko.

Fragment de "Poesía a contragolpe" 

si avui fos l'últim dia de la meva vida

homeimprovementbasics.com - mirror-reflection-art

El teu temps és limitat,

per tant, no el malgastis vivint la vida d'altres.

No et deixis enganyar per els dogmes,

és a dir, 

viure com pensen els altres que hauries de viure.

No deixis que el soroll de les opinions dels demés

silenciï la teva propia veu interior.

I, el que és més important,

tingues el coratge per fer

el que et diuen el teu cor i la teva intuició

Ells ja saben, d'alguna manera,

en què vols convertir-te realment.

Tot el demés és secundari.

Recordar que un mateix aviat morirà

és la millor manera que conec per evitar la trampa

de pensar que hi ha quelcom per perdre. 

Ja estàs indefens.

No hi ha cap raó

per no seguir els consells del cor.

Pràcticament tot

— les expectatives dels demés, l'orgull,

la por al fracàs o al ridícul—

s'esvaeixen davant de la mort,

deixant només allò que és veritablement important.

Cada día em miro al mirall i em pregunto:

“Si avui fos l'últim dia de la meva vida,

voldria fer el que vaig a fer avui?”

Si la resposta és “no” durant massa dies seguits,

sé que necessito fer alguns canvis.

Steve Jobs

on només hi arriba la mà de l'altre

danza-tao.blogspot.com

La intimitat del cos no resideix allà on ens han explicat

amb interessada insistència des de sempre... no,

la intimitat del cos habita

en aquell imprecís enclavament anatòmic

al que la teva mà no hi arriba...

aquella parcel·la inabordable per al sabó,

la mateixa en la que nia a vegades la picor i es fa forta.

Justament aquí,

en aquesta franja que només coneixes per referència d'altres persones

interposades a través de miralls,

és on el cos troba el seu horitzó...

i a mesura que el cos avança a través dels anys

augmenta sense descans lo recòndit.

Es necessita temps

per a descobrir que el més íntim,

el més propi del cos,

és aquell lloc desconegut

al que només hi arriba la mà de l'altre.

José Manuel Lozano

http://xuanrata.blogspot.com.es

una escola de recerca

Joaquín Sorolla y Bastida

El món no és més que una escola de recerca.

No importa qui assolirà l'objectiu

sinó qui farà les més belles curses

Michael de Montaigne (1533-1592)

nostàlgia

Nicoletta Tomas - Olvido

La nostàlgia és aquell mal estrany

que ens fa dolorosament feliços,

una mena d'alegria trista

per les coses que no ens podran arrebatar

perquè les varem tenir i,

tot i que han deixat d'existir,

segueixen aquí, 

immutables...

Llucia Ramis

Fragment de "Todo lo que una tarde murió con las bicicletas"

sempre queda un fil

nisu.blogia.com

Com si fos un fil,
un fil llarg i prim,
que teixint-se d'enyor
m'uneix sempre al teu cor,
és només un fil
potser fràgil, però sempre fàcil,
per sentir-te dintre meu
tan a prop com tan absent.

No ha d'esborrar el temps
ni un sols traç
de tants sentiments per tu,
ni podrà l'oblit
trencar el fil
que tibant-me em lliga a tu.
Jo t'espero,
i t'espero.

Llenço a les estrelles
un cant pel teu record més dolç,
ara que és més possible el món
que somiaves encara adolescent.
I les ferides que t'han fet,
i les ferides que tu has fet
cuso amb aquest fil.

Que per tendre es fa tens,
que per minç es fa immens,
per sentir-te dintre meu
tan a prop i tan absent.

Queda sempre un fil...

Lluís Llach


A veces una gran maroma nos hace de cordón umbilical...
Creo que somos amantes y hermanos
Lagtal

necessitem alimentar-nos de sensacions

eledyblog.blogspot.com

No està en l'essència de la naturalesa humana

viure només de records,

i així com les plantes i qualsevol ésser

necessiten la força nutrícia de la terra

i la llum del cel filtrada

una i una altra vegada,

perquè els seus colors no empal·lideixin

i els seus calzes no es desfullin marcits,

també els somnis,

que semblen no ser d'aquest món,

necessiten alimentar-se de sensacions,

el sosteniment de la tendresa i de tot allò palpable,

d'una altra manera,

la seva sang i la seva intensitat

perden lluïssor.

 Stefan Zweig

Fragment de "Viatge al passat"

l'espera

Penélope esperando                 Rudolph von Deutsch

Aquí estem tu i jo;
un poema sense lleis,
passatgers en el vaixell d'Ulises,
amos d'un mar al que renuncio.

Penèlope es va adormir
sobre el seu propi somni,
cansada de brodar
allò inacabable. 

Aquí estem tu i jo;
nedant en aquest mar
enfonsat en la meva esperança;
 el somriure de Safo
es va perdre en un estel

La realitat explota precisa,
inexorable.
La llum del sol
fa miques el Mite 

Migdalia Mansilla Rojas

la meva memòria

Nicoletta Tomas

Món recuperable,

tot el viscut es congrega impregnant les parets

on de nou neix allò caduc.

Reconstruïdes rafegues d'història ajunten l'avenir que sóc.

Oh, habitació a les fosques,

sobtadament diàfana sota el fanal del temps repetible.

Se senten rastres de llum allà a la nit.

Estic sol i les meves mans ja denegades, ja ofertes,

toquen papers (aquest amor... aquell somni...),

oblidades siluetes, vaticinis perduts.

Allà la meva vida a cops, la memòria em forada cada dia.

Imatge ja del meu extermini,

es realitza de nou quan ja he mort.

La meva pròpia profecia és la meva memòria:

la meva esperança de ser allò que ja he sigut.

José Manuel Caballero Bonald. Fragment de "Memorias de poco tiempo", 1954

somnis són

Liliana Fabbian

...que tota la vida es somni,

i els somnis, somnis són

Pedro Calderón de la Barca

potser...

Duy Huynh

Potser algú m'està somiant...

Per això els meus gestos són tan tous, indefinits... 

A mig camí oblido la ruta;

cada segon que passa els meus contorns s'esfumen,

els fets se'm tornen incerts...

Potser aquell que em somia,

sobressaltat,

de tan en tant es desperta,

i per força reprèn la seva veritable pròpia vida,

per això, de vegades, m'enfosqueixo

i penjo com d'un fil de neu que es fon,

sense poder saber

si aquell que em somia s'adormià alguna vegada,

si alguna vegada em serà donat que alguna cosa em passi

Ana Blandiana

una llacuna immòbil

Willard Leroy Metcalf

De vegades em sento

com un pobre turó

i d'altres com una muntanya

de cims repetits 

De vegades em sento

com un estimbat

i d'altres com un cel blau 

però llunyà

De vegades un mateix és

una deu entre roques

i d'altres un arbre

amb les últimes fulles

Però avui em sento amb prou feines

com una llacuna insomne

amb un embarcador

ja sense embarcacions...

una llacuna verda

immòbil i pacient

conforme amb les seves algues,

les seves molses i els seus peixos...

serè en la meva confiança,

confiat en que una tarda

t'acostis i et miris,

et miris al mirar-me

Mario Benedetti

Cómo echo de menos el mirarte y verme

som extres

Ignacio Habrika 'Hiliwa'

Tu i jo som extres,

la càmera no ens enfoca;

mentre els demés passegen pel camí

nosaltres anem a la deriva, lluny.

Tu i jo som extres,

mai ens sentiran a dir ni una paraula

al parlar de la vida i de l'amor...

som inaudits

D'altres tenen els seus noms a la llum

per la posteritat

amb les mans fora del teatre xinès

per a que tothom els vegin

Me'n recordo de tu...

de totes les coses que has dit...

me'n recordo de tu.

Som extres

sense riure mai en veu alta...

De vegades és bo desaparèixer entre la multitut...

Boo Hewerdine

una nova edició, corregida

QMS

Malgrat tots els inconvenients que comporta la vida humana,
no posaré cap objecció a una nova edició de la meva,
esperant, però,
que les errades de l'última puguin ser corregides.

Benjamin Franklin

se'ns en va la tarda

Pinterest

No t'afanyis a estimar-me,

però no triguis

que estic cansat de caminar cantant fort

com si no estigués sol i no tingués por.

No t'afanyis a necessitar-me,

però no triguis,

que les estrelles que omplen les meves mans

es poden perdre qualsevol nit.

No t'afanyis a sentir-me a la teva pell

com un sospir de brisa secreta i pròpia

No t'afanyis a sentir-me als teus ulls com un sol,

tendre escalfor que se't beu la sang.

No t'afanyis a sentir-me al teu cos com un mar,

abraçada forta de sal i sorra...

però no triguis,

t'ho prego,

que l'amor crema i fereix quan no es comparteix

i se'ns en va la tarda.

Horacio Safons. Buenos Aires, 1976

ja pots venir

Toni Demuro - Abraçada

(...)

Cap indret conegut

no pot donar-me el consol

dels seus límits i mesures,

si tu no surts d'algun trencall que ignoro.

Tot m'és hostil,

malgrat que tot ho omples,

car hi ha l'error dels ulls.

Tot m'és cruel,

perquè la meva espera és fer camí.

Em faig una persona nova per acollir-te.

Sé el que et diré. Si vols, ja pots venir.

Feliu Formosa

mal vent

William Turner

(...)

...clavo els ulls

al cor mateix de l'espiral

que engendra aquest mal vent,

ara que estic tan sol,

que cap temor no m'aigualeix les hores,

ara que ja no em tempta el gest

i puc donar-me tot sencer en cada mirada.

Ve de ponent com sempre aquest mal vent,

i bufa fort encara.

Miquel Martí i Pol. Fragment del Llibre dels sis sentits

desperta't !

Cristina Dalla Valentin

Es que avui és el temps en què el camí
una rara intensitat esclata;
és el tram en el qual
la vida sorgeix com un tresor que no té preu,
com una estrella.

I es pren consciència del trajecte,
i es fan carn les absències.

És quan l'amor és amor amat,
la flor és de flor essència,
la llàgrima és oceà salat,
rumor d'abisme,
deliri i innocència.

És que avui són tots els ahirs
i els demàs de sobtada carència,
els poemes no escrits,
els petons amagats,
les ansietats de mort i existència.

Avui és el temps en què el temps se't planta i et pregunta
per quina estranya i absurda complaença
de sobte aperceps la vida de la vida i et diu:
desperta't!!

Horacio Safons

Cómo adoro esta edad; la edad del estar despierto...

una mà grossa com el cel

Eva Fajardo

La mà que s'obrí sobre els meus dies

és una mà grossa com el cel.

Em va donar arrels, memòria,

i per respirar una ferida

que anomenen la rosa dels vents.

Plenituds d'aljub que embassa

i buit de túnel que eternitza els ecos.

Llum per certes hores,

i a l'hora necessària foscor sense fi.

Horitzons, mirada, 

la presència segura dels cossos.

El goig de la troballa,

el plor de l'adéu en un mocador.

La vida.

Tot.

I per dir-ho, paraules i paraules.

I silenci

Rosario Castellano. Las dádivas

Ara mateix

Nicoletta Tomas

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar.

Cap dels prodigis

que anunciàven taumaturgs insignes

no s'ha complert,

i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer.

Tenim a penes el que tenim i prou:

l'espai d'història concreta que ens pertoca,

i un minúscul territori per viure-la.

(...)

Miquel Martí i Pol. Ara mateix, fragment

ha vingut el que jo volia

Duy Huynh

(...)

Ha vingut el que jo volia...

sense esgarrapar els aires,

sense ferir fulles ni moure vidres;

aquell que als seus cabells va lligar el silenci

per, sense ferir-me,

cavar una ribera de llum en el meu pit

i fer-me l'ànima navegable.

Rafael Alberti

Aquí t'estimo

Michael Henry

Aquí t'estimo.

En els foscos pins es desenreda el vent.

Fosforeja la lluna sobre les aigües errants.

Passen els dies iguals perseguint-se.

Es descenyeix la boira en dansaires figures.

Una gavina de plata es despenja de l'ocàs.

De vegades una vela.

Altes, altes estrelles.

O la creu negra d'un vaixell.

Sol.

De vegades al llevar-me,
fins i tot la meva ànima està humida

Sona, ressona el mar llunyà.

Aquest és un port.

Aquí t'estimo.

Aquí t'estimo i en và t'amaga l'horitzó.

T'estic estimant encara entre aquestes coses fredes.

De vegades els meus petons van en vaixells greus,

que corren pel mar cap a on no arriben 

Ja em veig oblidat com aquestes velles ancles.

Els molls són més tristos quan atraca la tarda.

La meva vida es fatiga inutilment famèlica 

Estimo el que no tinc. 

Estàs tu tan distant...

La meva displicència forceja amb lents crepuscles.

Però la nit arriba i comença a cantar-me.

La lluna fa girar el seu rodatge de somni

Em miren amb els teus ulls les estrelles més grosses.

i com que jo t'estimo, el pins en el vent,

volen cantar el teu nom amb les seves fulles de filferro.

Pablo Neruda, 1924

un mateix

Montserrat Gudiol

No hi ha pressa.

No és necessari brillar.

No cal ser ningú llevat d'un mateix

Virginia Woolf