una llacuna immòbil

Willard Leroy Metcalf

De vegades em sento

com un pobre turó

i d'altres com una muntanya

de cims repetits 

De vegades em sento

com un estimbat

i d'altres com un cel blau 

però llunyà

De vegades un mateix és

una deu entre roques

i d'altres un arbre

amb les últimes fulles

Però avui em sento amb prou feines

com una llacuna insomne

amb un embarcador

ja sense embarcacions...

una llacuna verda

immòbil i pacient

conforme amb les seves algues,

les seves molses i els seus peixos...

serè en la meva confiança,

confiat en que una tarda

t'acostis i et miris,

et miris al mirar-me

Mario Benedetti

Cómo echo de menos el mirarte y verme

som extres

Ignacio Habrika 'Hiliwa'

Tu i jo som extres,

la càmera no ens enfoca;

mentre els demés passegen pel camí

nosaltres anem a la deriva, lluny.

Tu i jo som extres,

mai ens sentiran a dir ni una paraula

al parlar de la vida i de l'amor...

som inaudits

D'altres tenen els seus noms a la llum

per la posteritat

amb les mans fora del teatre xinès

per a que tothom els vegin

Me'n recordo de tu...

de totes les coses que has dit...

me'n recordo de tu.

Som extres

sense riure mai en veu alta...

De vegades és bo desaparèixer entre la multitut...

Boo Hewerdine

una nova edició, corregida

QMS

Malgrat tots els inconvenients que comporta la vida humana,
no posaré cap objecció a una nova edició de la meva,
esperant, però,
que les errades de l'última puguin ser corregides.

Benjamin Franklin

se'ns en va la tarda

Pinterest

No t'afanyis a estimar-me,

però no triguis

que estic cansat de caminar cantant fort

com si no estigués sol i no tingués por.

No t'afanyis a necessitar-me,

però no triguis,

que les estrelles que omplen les meves mans

es poden perdre qualsevol nit.

No t'afanyis a sentir-me a la teva pell

com un sospir de brisa secreta i pròpia

No t'afanyis a sentir-me als teus ulls com un sol,

tendre escalfor que se't beu la sang.

No t'afanyis a sentir-me al teu cos com un mar,

abraçada forta de sal i sorra...

però no triguis,

t'ho prego,

que l'amor crema i fereix quan no es comparteix

i se'ns en va la tarda.

Horacio Safons. Buenos Aires, 1976

ja pots venir

Toni Demuro - Abraçada

(...)

Cap indret conegut

no pot donar-me el consol

dels seus límits i mesures,

si tu no surts d'algun trencall que ignoro.

Tot m'és hostil,

malgrat que tot ho omples,

car hi ha l'error dels ulls.

Tot m'és cruel,

perquè la meva espera és fer camí.

Em faig una persona nova per acollir-te.

Sé el que et diré. Si vols, ja pots venir.

Feliu Formosa

mal vent

William Turner

(...)

...clavo els ulls

al cor mateix de l'espiral

que engendra aquest mal vent,

ara que estic tan sol,

que cap temor no m'aigualeix les hores,

ara que ja no em tempta el gest

i puc donar-me tot sencer en cada mirada.

Ve de ponent com sempre aquest mal vent,

i bufa fort encara.

Miquel Martí i Pol. Fragment del Llibre dels sis sentits

desperta't !

Cristina Dalla Valentin

Es que avui és el temps en què el camí
una rara intensitat esclata;
és el tram en el qual
la vida sorgeix com un tresor que no té preu,
com una estrella.

I es pren consciència del trajecte,
i es fan carn les absències.

És quan l'amor és amor amat,
la flor és de flor essència,
la llàgrima és oceà salat,
rumor d'abisme,
deliri i innocència.

És que avui són tots els ahirs
i els demàs de sobtada carència,
els poemes no escrits,
els petons amagats,
les ansietats de mort i existència.

Avui és el temps en què el temps se't planta i et pregunta
per quina estranya i absurda complaença
de sobte aperceps la vida de la vida i et diu:
desperta't!!

Horacio Safons

Cómo adoro esta edad; la edad del estar despierto...

una mà grossa com el cel

Eva Fajardo

La mà que s'obrí sobre els meus dies

és una mà grossa com el cel.

Em va donar arrels, memòria,

i per respirar una ferida

que anomenen la rosa dels vents.

Plenituds d'aljub que embassa

i buit de túnel que eternitza els ecos.

Llum per certes hores,

i a l'hora necessària foscor sense fi.

Horitzons, mirada, 

la presència segura dels cossos.

El goig de la troballa,

el plor de l'adéu en un mocador.

La vida.

Tot.

I per dir-ho, paraules i paraules.

I silenci

Rosario Castellano. Las dádivas

Ara mateix

Nicoletta Tomas

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar.

Cap dels prodigis

que anunciàven taumaturgs insignes

no s'ha complert,

i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer.

Tenim a penes el que tenim i prou:

l'espai d'història concreta que ens pertoca,

i un minúscul territori per viure-la.

(...)

Miquel Martí i Pol. Ara mateix, fragment

ha vingut el que jo volia

Duy Huynh

(...)

Ha vingut el que jo volia...

sense esgarrapar els aires,

sense ferir fulles ni moure vidres;

aquell que als seus cabells va lligar el silenci

per, sense ferir-me,

cavar una ribera de llum en el meu pit

i fer-me l'ànima navegable.

Rafael Alberti

Aquí t'estimo

Michael Henry

Aquí t'estimo.

En els foscos pins es desenreda el vent.

Fosforeja la lluna sobre les aigües errants.

Passen els dies iguals perseguint-se.

Es descenyeix la boira en dansaires figures.

Una gavina de plata es despenja de l'ocàs.

De vegades una vela.

Altes, altes estrelles.

O la creu negra d'un vaixell.

Sol.

De vegades al llevar-me,
fins i tot la meva ànima està humida

Sona, ressona el mar llunyà.

Aquest és un port.

Aquí t'estimo.

Aquí t'estimo i en và t'amaga l'horitzó.

T'estic estimant encara entre aquestes coses fredes.

De vegades els meus petons van en vaixells greus,

que corren pel mar cap a on no arriben 

Ja em veig oblidat com aquestes velles ancles.

Els molls són més tristos quan atraca la tarda.

La meva vida es fatiga inutilment famèlica 

Estimo el que no tinc. 

Estàs tu tan distant...

La meva displicència forceja amb lents crepuscles.

Però la nit arriba i comença a cantar-me.

La lluna fa girar el seu rodatge de somni

Em miren amb els teus ulls les estrelles més grosses.

i com que jo t'estimo, el pins en el vent,

volen cantar el teu nom amb les seves fulles de filferro.

Pablo Neruda, 1924

un mateix

Montserrat Gudiol

No hi ha pressa.

No és necessari brillar.

No cal ser ningú llevat d'un mateix

Virginia Woolf

llençols estesos

Jennifer Branch

Aquestes boires de fil

són els nostres llençols estesos al terrat.

L'aire tensa la corda... els oreja.

Bramulava el drap en el laberint.

Els passos del temps malmeten el verb,

censuren els llavis, disolen la veu,

deixen sense nom el silenci.

La furia del vent s'oblida.

Aquestes dunes de sorra

són llençols estesos en el nostre desert.

Antonio Tello. Fragment de "Sílabas de Arena"

només una vegada

Undrey

Sabeu el millor dels cors trencats?

Que només es poden trencar de veritat una vegada.

El demés són esgarrinxades.

Carlos Ruiz Zafón

aquest nostre parlar

Joaquín Sorolla  -  The white boat, Javea

Estimat amic meu,

si podies venir

amb la barca del temps

amb el vent de llevant...

i senties amb mi

com és viu i arrelat,

i tan clar,

aquest nostre parlar...

Salvador Espriu. La barca del temps, fragment

vindran les vermelles alegries

Anika Starmer

Alguna  vegada, d'un costat de la lluna
veuràs com cauen els petons que brillen en mi.

Les ombres somriuran altives
lluint el secret que gemega vagant.

Vindran les fulles impàvides que
algún dia fóren el que els meus ulls.

Vindran les músties fragàncies que

innates es van despenjar del sò alat.

Vindran les vermelles alegries que
bombollegen intenses al sol que 
arrodoneix les harmonies equidistants en
el fum dansaire de la pipa del meu amor.

Alejandra Pizarnik

potser l'Univers sencer

Larsen Lane

Tinc el cansament anticipat d'allò que no trobaré.
Si en determinat moment
m'hagués girat a l'esquerra en lloc de fer-ho cap a la dreta;
si en aquell instant
hagués dit que sí en lloc de dir que no, o no en lloc de sí:
si en determinada conversa
hagués tingut frases que ara només elaboro en el entreson;
si tot això hagués estat així, jo avui seria un altre
i potser l'Univers sencer seria insensiblement dut a ser un altre també.
Però només ara, allò que mai vaig ser ni seré, em dol.
Sempre hi ha la inquietud sense resolució, sense nexe, sense conseqüència.

Sempre, sempre, sempre.

Aquesta angoixa excessiva de l'esperit per res.

Fernando Pessoa. Fragment de “Escrito en un libro abandonado en un viaje”

en el si del no res

Nicoletta Ceccoli

Penso,

de vegades,

que voldria cometre tots els crims, tots els vicis,

totes les accions belles,

nobles,

grans, beure la bellesa,

la veritat,

el bé, d'un glop, i dormir després per sempre en el pacífic si del no-res. Deixeu-me plorar

Fernando Pessoa

no vull anar sol

Elssa Ana

El camí és llarg,

i no vull anar sol

Vicenç Ferrer

de vegades

Carmen Aguado

És que de vegades un petó,

pot dir-te que la tendresa nia, tèbia i serena dins d'un,

que encara que no hi hagi paraules,

un està ple d'emoció i les coses semblen diferents

i les preguntes floreixen a la pell.

És que de vegades la malenconia

es presenta reclamant aquesta necessitat d'estar fortament abraçat,

per sentir que hi ha algú que viu al teu costat i per tu,

i que som capaços, encara, de commoure'ns.

És que de vegades un necessita deixar lliure ni que sigui una llàgrima,

com ofrena a la capacitat de respondre al que es dirigeix ​​al cor

i meravellar que algú estigui en un mateix

i d'estar en algú més que en un mateix.

És que de vegades ens toca preguntar-nos què som

o per què no som, segons la nostra naturalesa íntima,

i preguntar sobre el camí de la felicitat

i mirar cap enrere i preguntar què vaig estimar?

i tenir l'esperança d'estimar novament

l'audàcia de concebre un amor diferent.

(...)

Horacio Safons. Fragment