un

Óleo de Montse Valdés

 

 

De sobte un mateix ho comprèn,

es contempla les mans,
juga amb una arruga que ha aparegut al front;
tanca un ull, tanca després l'altre i es mira per dins.
Vull dir, de vegades, que no arriben les paraules,
i per més que un cridi,

observa al mirall les urpes de lleó tancat a la gàbia ...
el silenci l'absorbeix.
Un sap que amb prou feines pot mirar de cara
perquè tota la vida li passa de costat.
I el camí és molt curt, o potser és molt llarg...
un ja ha recorregut el total de la ruta
i li queda encara un bon tros.
Què fer amb tant dolor rosegant-nos per dins?
Al cap i a la fi un,
no és més que una paraula

a mig pronunciar en un idioma incert.

Rubén Balseiro