Duy Huynh
Qui hagués cregut que estava sola en l'aire,
amagada, la teva mirada.
Qui hagués cregut aquesta terrible ocasió de néixer
posada a l'abast de la meva sort i els meus ulls,
i que tu i jo aniríem,
despullats de tot bé, de tot mal, de tot,
a empresonar-nos en el mateix silenci,
a inclinar-nos sobre la mateixa font per veure'ns
i veure'ns mútuament espiats en el fons,
tremolant des de l'aigua, descobrint,
pretenent endevinar qui eres tu darrere d'aquesta cortina,
qui era jo darrere de mi.
I encara no hem vist res.
Espero que algú vingui, inexorable,
sempre temo i espero,
i acabi per nomenar-nos en un signe,
per situar-nos en alguna estació per deixar-nos allà,
com dos crits de sorpresa.
(...)
Mario Benedetti. Fragment de "Asunción de ti"
